Antoni Clavé, Fernando Piñana y Àngel Camacho: Exposición “Las fachadas de “Can Pistoles” en la Filmoteca de Barcelona

(Cinema Capitol 1926-1989) del 4 d’octubre 2016 al 5 de febrero 2017)

L.M.A.

         09.12.16 .- BARCELONA .- El 23 de setembre de 1926 s’inaugurava al número 138 de la Rambla de Canaletes el Cinema Capitol, un cinema nascut amb la intenció d’exhibir superproduccions de l’època. Amb el temps, però, la sala es va anar especialitzant en pel·lícules d’acció, westerns, cinema negre, terror i aventures; films en els quals pistolers, gàngsters o policies eren els protagonistes, el que va fer que els barcelonins el conegueren amb el sobrenom de “Can Pistoles”, “Can Pistola” o “Ca’n Pistola”.

Les façanes del cinema, que va estar en actiu fins el 1989, any en què es va reformar i convertir en l’actual Club Capitol, van ser objecte d’expectació gràcies a les seves decoracions que anunciaven les estrenes setmanals, realitzades sobre el frontis del local, establint una vinculació especial entre el cinema i la gent del carrer. Aquesta nova disciplina en l’art publicitari va fer famós al local i va incrementar l’èxit de la sala.

La Filmoteca de Catalunya repassa en aquesta exposició la historia est local a través de les seves façanes i ret homenatge a les persones que van donar La Filmoteca de Catalunya repassa en aquesta exposició la historia d’aquest local a través de les seves façanes i ret homenatge a les persones que van donar una nova dimensió i visió publicitària a la ciutat: l’empresari Antoni Solé, al capdavant dellocal, i els artistes Antoni Clavé, Fernando Piñana i Àngel Camacho (pare i fill), autors de les grans creacions a la façana de l’edifici del Cinema Capitol.

La mostra compila una selecció de fotografies 60 imatges en blanc i negre d’un total de 312 conservades al fons de la Filmoteca de Catalunya, d’altres cedides per part de col·leccions particulars i d’altres procedents de l’Arxiu Nacional de Catalunya i de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona; esbossos originals signats per LLO / AN passats per la censuradels anys 70 i conservats en el fons de la Filmoteca de Catalunya; una part de la façana original signada per LLO / AN; dos originals de Clavé que corresponen a dues façanes originals del Capitol de 1934, a més de cartells i programes de mà que ens permetran rememorar una època i una imatge de Barcelona ja desapareguda.una nova dimensió i visió publicitària a la ciutat: l’empresari Antoni Solé, al capdavant del local, i els artistes Antoni Clavé, Fernando Piñana i Àngel Camacho (pare i fill), autors de les grans creacions a la façana de l’edifici del Cinema Capitol.

L’exposició compta també amb un document audiovisual “Les façanes del Capitol: el cine d’una altra època”, produït per La Casa de Kuleshov S.L. on es recullen els testimonis depersones vinculades amb el Cinema Capitol com: Sr. Camacho, Sr. Alfares, Sr. Mas, Sr Amat, Sr. Permanyer, Sra. Piñana i Sr. Balaña. “LES FAÇANES DE “CAN PISTOLES” (CINEMA CAPITOL 1926-1989)”, es podrà veure a la Sala d’Exposicions de la Filmoteca del 4 d’octubre de 2016 al 5 de febrer de 2017. L’entrada es gratuïta.

Una nova tècnica publicitària: Les façanes del cinema i els artistas En motiu de l’estrena del film: El Transatlántico / Der Bastard (GennaroRighelli, 1925); arriba a Barcelona una nova técnica publicitària: les façanes dels cinemes es veuen ocupades per grans muntatges, cartells i pintures relatives a les estrenes cinematogràfiques dels locals.

Aquests espais, inutilitzats fins el moment, causen un impacte en el públic de l’època, els anuncis exteriors connecten directament amb el vianant del carrer, criden la seva atenció, generen interès i s’ incrementa el consum de la sala d’exhibició. S’obté un nou escenari participatiu i de complicitat  amb el públic.

            Emergeixen figures especialitzades en aquesta tècnica com: Antoni Clavé, Albericio, R. Martí (MCP); Fernando Piñana o Angel Camacho (LLo/An). Els cinemes de la ciutat es converteixen en un referent, el públic espera amb expectació les creacions setmanals de cinemes com el Fantasio, Fémina, Kursal, Coliseum, etc.

L’any 1932, la Cinematográfica Nacional Española S.A. (C.I.N.A.E.S), una de les distribuïdores artístiques més importants de ciutat –que explotava diversos locals a Barcelona entre els quals trobem el Catalunya, Fémina, Tívoli o el Kursal–, accepta a un jove Antoni Clavé (Barcelona, 1913 – Saint-Tropez, 2005) com a responsable per a la decoració publicitària de tres dels seus locals cinematogràfics a la ciutat (Fémina, Catalunya i Capitol).

L’artista gaudeix de total llibertat en el procés creatiu, aplica noves tècniques artístiques com el gouache o el collage (apareixen en les façanes materials com el cotó, cartró), insinua figures esquematitzades i adopta formes experimentals. El seus dissenys son imaginatius i suggerents; un exemple de modernitat i avantguardisme en la Barcelona delmoment.

L’any 1935, l’Antoni Solé (un dels propietaris del Capitol) demanà a Clavé la creació d'un muntatge espectacular per a l’estrenà del film Contra el Imperio del Crimen / G Men (William Keeghley, 1935). L’artista feu creure que els vidres de la façana havien estat malmesos, destrossats per l’impacte d’unes bales. Aquest esdeveniment, marcarà el futur del local, la façana provocà tal impacte en el públic, que serà un punt d’inflexió en la sevahistòria. Aquesta anècdota donarà lloc al sobrenom popular del local: Can Pistoles. ( El film GMen es podrà veure a la inauguració de l’exposició el proper 4 d’octubre a les 21hores).

Gema, hija de Fernando Piñana, en el centro

Lluny de rebre’l com un nom pejoratiu, els empresaris del cinema l’acceptaren i potenciaren aquesta particularitat, tot programant un catàleg interminable de filmsmd’acció que es perllongà en el temps. L’any 1939, amb Clavé exiliat i el nou règim instaurat, Fernando Piñana Fuente (Barcelona,n1911 – Fuengirola, Málaga, 1975) assumeix l'encàrrec de la creació de les façanes del Capitol. Piñana viurà una època daurada al Capitol, s’hi estrenaven grans produccions, s’hi  projectaven pel·lícules de qualitat, tot això publicitat amb les tècniques de màrqueting ideades pel propietari del cinema, el senyor Solé. 

      Piñana assumeix la tasca fins a mitjans dels anys 50, quan es trasllada a Màlaga i és substituït per LLO/ AN, una empresa especialitzada en publicitat cinematogràfica formadan per Angel Camacho Escribà(Barcelona, 1915 – Barcelona, 1980) i el pintor Llorca. La novanempresa treballa per a diverses majors, cinemes i exhibidors (Sr. Mestres, Sr. Antoni Solé o Pere Balañá). Duen a terme les façanes dels cinemes: Niza, Aristos, Kursaal, Tivoli, Apolo, Excelsior o Montecarlo, Fémina o Coliseum. L’empresa Llo/An assumeix la creació de les façanes del Capitol des del 1952 fins l’any 1989, quan el local es converteix en teatre.

_____________

Horaris: de dimarts a diumenge de 16.00 a 21.00 h.

Visites guiades: els dimecres a les 18.00 hores. Preu: 2€. Reserva prèvia. Grups: mínim 10

persones

Més informació: www.filmoteca.cat

Gema Piñana Alfonso, hija del pintor y cartelista de cine

-->

Fernando Piñana: Colección de tres mil bandas dibujadas en los años 40, publicadas en Barcelona

    Julia Sáez-Angulo

  

    17.10.19.- Un tesoro de tres mil bandas dibujadas con más de doce mil viñetas es la colección que conserva Gema Piñana, hija del pintor, como un tesoro artístico y documental de una época. El autor, Fernando Piñana de la Fuente (Barcelona, 1911 – Fuengirola, 1975), pintor, dibujante, ilustrador, director y cartelista de cine, dejó un testimonio singular de historietas en el periódico barcelonés La Prensa, en las que él era dibujante y guionista al mismo tiempo. Sólo hay una historieta con guión de Manuel Tarín Iglesias, periodista maestro de la entrevista, con el que trabajaba en el periódico citado y al que le unía una gran amistad.

Las historietas narradas por Piñana de la Fuente, que se publicaban de lunes a viernes en el diario, abarcan un registro amplio de temas: desde las aventuras caballerescas o policíacas a las bélicas sobre guerras en Extremo Oriente; de espionaje de los soviéticos, caracterizados siempre como enemigos, al igual que los indios de las historias de caw-boys, así como en las películas eran siempre los adversarios de los colonos o del Séptimo de Caballería.

Las bandas dibujadas con tinta china negra sobre cartulina o papel vegetal guardan cierto paralelismo estético con los rótulos de los carteles de cine y los créditos de las películas de los años 40, época dorada de Hollywood. El vestuario de los personajes, los edificios, calles, alamedas, coches, el mobiliario, los teléfonos y todo objeto alusivo guarda la atmósfera del momento. Los paisajes representados son otro aspecto singular y llamativo de estas bandas dibujadas. La maestría del trazo del autor se pone de manifiesto en cada una de las viñetas dibujadas, unas veces, con trazo grueso y, otras con trazo fino.

“Mi padre, que dibujaba con la mano izquierda porque era zurdo, tenía una facilidad asombrosa para hacer estas viñetas. Yo le he visto hacerlo en casa, donde tenía un despacho con una gran mesa inclinada e iluminada para trabajar. Los carteles de cine los hacía sobre caballete. Las obras de gran formato como las grandes fachadas para los cines las pintaba en su estudio en el barrio de Gracia.

Autorretrato y retratos de Lenin y Stalin

Se trata de una colección que la heredera desea conservar unida porque es un testimonio muy completo y de valor incalculable, además del estético, sobre el imaginario narrativo de las bandas dibujadas en los años 40, tan pegados al final de la guerra civil española de 1936 – 39. A través de su contemplación y lectura se aprecia la sensibilidad de una sociedad que leía con verdadera afición estas historias con el “continuará” del día siguiente.

“Cuando a mi padre le operaron y se mantuvo varios meses de reposo en el pos-operatorio, La Prensa recibió numerosas cartas –muchas de niños y jóvenes, que preguntaban por qué se habían dejado de publicar las viñetas”, recuerda su hija.

Los títulos de las historias son variopintos: “El retrato habló”; “La emisora de la muerte”; “Periodistas contra gánsters”; La fiebre del oro”; “Tom el Afortunado”; “La capitana de los gánsters”; “Foto X.L -23”; 2El drama en el circo”; “Aventura en Hollywood”; Llamada secreta al FBI”; El asesino habla”; “La ley está alerta”; “Los ojos del muerto (Misterio en Brooklyn)” ; “El camino prohibido”; “Plaza circular a las 11, 45” o “Crimen o imprudencia” con guión de Tarín Iglesias.

Entre las viñetas bélicas: “Misterio en el Pacífico”; “Alas sobre el Polo” o “Radar en el espacio”. Y entre las de caw-boys: “La venganza de Ralings”; “Prisioneros del gran Cañón; “El final del duelo” o “La reina de los pieles rojas”.

“Resulta curioso observar como introduce el autorretrato, con su fisonomía particular despejado de frente y con bigote, en alguno de los personajes de las bandas. También representa en ellas las efigies, a modo de cuadros decorativos, de Lenin y Stalin. En algunas de las bandas aparece por detrás el sello en tinta característico de la censura de la época”.

En suma una colección única que bien merece figurar en alguna colección, biblioteca o museo especializado en cómic, viñetas o bandas dibujadas.

Fernando Piñana fue un artista singular, versátil y polifacético. Durante los años de la guerra civil estuvo en la cárcel Modelo de la Ciudad Condal, al declararse carlista en un interrogatorio, y allí le encargaron hacer el retrato del anarquista Buenaventura Durruti, pintura que se perdió o no ha sido localizada. El único deseo de mi padre en la cárcel era seguir dibujando y pintando. “Hubiera hecho igualmente el retrato de José Antonio Primo de Rivera si me lo hubieran encargado como hicieron con el de Durruti”, decía mi padre.

Las fachadas de los cines y los carteles de las películas de Piñana durante los años 40 y 50 fueron muy celebrados. Muchos de ellos figuran en la colección de Francisco García Baena en Barcelona, así como en la Filmoteca Nacional en Madrid.